M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Ovidi Montllor - Vicent Andrés Estellés

Ayer
Todos mis problemas parecían tan lejos
Ahora es como si estuvieran aquí para siempre
Oh, creo en el ayer
De pronto
No soy ni la mitad del hombre que era antes
Una sombra se cierne sobre mí
Oh, de pronto llegó el ayer
¿Por qué tuvo que irse?, no lo sé
No me lo dijo
Yo dije algo que no debía
Ahora anhelo el ayer
Ayer
El amor era un juego tan fácil
Ahora necesito un lugar donde esconderme
Oh, creo en él ayer
¿Por qué tuvo que irse?, no lo sé
No me lo dijo
Yo dije algo que no debía
Ahora anhelo el ayer
Ayer
El amor era un juego tan fácil
Ahora necesito un lugar donde esconderme
Oh, creo en el ayer.